L'armari: La gàbia de milions de persones.

La llibertat individual és la millor bandera.
A la totalitat del nostre món, són milions les persones que encara romanen tancades sota l'anomenat armari. "Com sortir?", "Em convé sortir?", "Què em passarà si surto?", "Em respectaran igual?", “Què hauré de fer i com m´hauré de comportar a partir d´ara?”... Són preguntes freqüents en la ment d'un homosexual que no ha obert les portes del seu armari. Quant a la conveniència els experts dirien que no hi ha altra solució que sortir de l'armari. Si no es surt, és viure cremant-se el cor i marcint-se les fulles de la passió, és voler ser lliure i no poder, és voler ser feliç i no trobar la manera. És estar tancat en vida. La manera de confessar o de deixar veure l'orientació sexual d'un mateix no té per què seguir un model uniforme. És segons la persona, segons les situacions. Cadascú és diferent, per tant hi ha fórmules diferents, però el que s'ha de tenir molt clar és que l'homosexual, ha d'acceptar-se a ell mateix i alhora ser respectat pel seu entorn tal com és i sentir-se segur d'ell mateix. Aquest és el punt inicial. Un dels primers problemes de qualsevol homosexual, transexual o bisexual, és que de vegades es té la sensació que les persones del teu voltant, no t'acceptaran tal com ets, però a mesura que vas sortint de l'armari, t'adones que si, que no tenen cap inconvenient que a ell o a ella li agradin les persones del teu mateix sexe, al cap i a la fi és la seva vida privada i a les persones que té al voltant, no els hauria d'afectar les decisions que prengui. Els bisexuals poden tenir en aquest punt una mica més de problemàtica, doncs aquesta societat monògama els exigeix decantar-se per un dels dos sexes. Per això justament, la lluita pel respecte dels bisexuals, ha de ser i és més forta. La visibilitat és la millor defensa i la millor demostració que no és gens dolent estimar a dues persones.

Pot ser que a qui més li costi assimilar-ho, sigui als pares, però no és res greu ni preocupant, ho solen acabar acceptant sense problemes, encara que de vegades sigui qüestió de mesos o anys. Alguns recomanen confessar l'homosexualitat o bisexualitat de manera contundent i ferma. D'altres creuen que és millor dir-ho suaument i amb tranquil•litat, evitant alteracions en la conversa. Però qui millor ho sap és l'individu en qüestió a punt de sortir de l'armari, doncs ell és qui coneix a les persones a les quals els parla. A lluita per la normalització i la igualtat, cal prendre's l'assumpte amb naturalitat. No es tracta de reunir a tots els companys de treballs o d'estudis per a dir-los: "Sóc homosexual" Ningú va dient per aquí: "Sóc heterosexual".

Una alternativa menys violenta, per la dificultat dels cercles socials en el que vius, és explicar-li a algun amic o familiar i sol•licitar la seva ajuda. Sentir-se recolzat des del primer moment, ajuda moltíssim a no caure en un cercle de depresió. Però una vegada fora de l'armari, o en procés de sortir d'ell, és millor parlar de les tendències sexuals amb la major naturalitat possible. Si l'Arnau diu que va a visitar a la seva novia Eva, l'Andreu pot dir que la setmana que ve tindrà un sopar romàntic en un bon restaurant amb el seu xicot Manel, o l'Elsa pot dir que demà tornarà d'un petit viatge la noia que li agrada, o en Ricard dir que aquesta nit farà l'amor amb el seu novio Gerard i la seva millor amiga Raquel. Són aquestes coses les quals acostaran a la normalització, i no el fet d'estar sempre repetint "sóc homosexual", com qui diu que és un marcià, ni el recloure's en tot moment en guetos per a escapar a una realitat que hi ha ara que no agrada, i contra la qual hem de plantar cara.

(Fragment de l'extens estudi realitzat per l'Armari, sobre la realitat del moviment lèsbic, gai, transexual i bisexual i que es presentarà el dia 28 de juny).

Comparteix