A continuació us adjunto l'escrit que ha preparat el mateix Enric Agustí, de la seva intervenció el passat 7 d'abril.
L´origen dels sistemes de salut moderns es remunta a la època de Bismark a l´Alemanya del segle XIX, on l´estat va adonar-se que si s´organitzava d´una manera que pogués guarir les malalties dels treballadors abans, no hi haurien baixes laborals tant perllongades i per tant podrien anar a treballar i a produir. Es varen crear diferents organitzacions, inicialment basades en mútues de treball. Actualment a països com França i Alemanya la sanitat pública es basa en que l´estat regula les polítiques de salut i unes mútues (en general sense ànim de lucre) s´encarreguen de fer de l´assistència sanitària. El finançament de les mútues es basa en les aportacions de treballadors i empresaris.
No es fins després de la segona guerra mundial quan Gran Bretanya crea un Servei Nacional de Salut (National Health Service) que serà el referent per a la major part dels països civilitzats. Essencialment el NHS oferia (i ofereix) una assistència a totes les persones del país d´acord a uns determinats serveis establerts i amb finançament exclusiu de l´estat (a través dels impostos corresponents).
Així doncs a quasi tots els països de l´OCDE hi ha dos tipus de sistemes sanitaris, uns basats en mútues de treball i d´altres en sistemes nacionals de salut.
Abans d´entrar en els sistema sanitari català val la pena conèixer, si més no com a cultura general, el sistema de salut als Estats Units. Aquest país es el que té més despesa per habitant destinada a la sanitat, del món (per sobre del 14% de PIB), però no es basa en sistemes de salut com els anteriors sinó en el lliure mercat. Essencialment als EUA les persones s´afilien a una mútua privada que els garanteix una atenció sanitària. De fet en moltes empreses una part de la prima la paga l´empresari. El problema resideix en els esdeveniments que es poden produir en el decurs de la vida de les persones assegurades. Dos exemples: si l´empresari deixa de pagar o bé el treballador és acomiadat, totes les despeses sanitàries passen a càrrec de la persona assegurada. Si la persona assegurada presenta durant el seu examen de salut periòdic un anomalia, encara que sigui de laboratori (per exemple una hipertensió arterial, o un colesterol elevat), la companyia asseguradora el considera com a persona de risc i incrementa la prima de la seva assegurança fins a límits de vegades insostenibles. Això fa que moltes persones deixin de pagar (o no tinguin) l´assegurança i per tant quedin desprotegides, d´aquí que als EUA hi ha actualment més de 40 milions de persones sense assegurança (la població als EUA és aproximadament d´uns 280 milions de persones). No obstant el govern americà ha creat dos tipus d´assegurança pública, una reservada a l´atenció dels malalts més grans de 65 anys i l´altra destinada a les persones pobres de solemnitat, a fi de pal·liar una mica els problemes de l´atenció a les persones vulnerables. Bé, com es pot intuir, el govern més poderós del planeta té una sanitat poc igualitària .
A Espanya, a començaments dels anys 40, la dictadura crea el Instituto Nacional de Previsión, que, seguint el model alemany, genera un servei de salut basat en la mútua (La Seguridad Social). És a dir, es nodreix de les cotitzacions dels treballadors i dels empresaris, que serà, amb certes modificacions, la base de la xarxa sanitària d´atenció primària i hospitalària.
L´organització sanitària a Espanya fa un gir Copernicà quan s´aprova la Llei General de Sanitat al 1986, essent l´Ernest Lluch ministre del ram. Aquesta llei el que fa és crear un veritable sistema nacional de salut espanyol, amb les característiques que sigui d´accés universal, descentralitzat i basat en un finançament derivat dels impostos, és a dir, canvia una sanitat basada en les mútues per una basada en impostos estatals. A aquesta llei estatal van seguir tot d´adaptacions autonòmiques creant les seves respectives lleis de sanitat. A Catalunya va ser aprovada per unanimitat al Parlament l´any 1990 i és coneguda com la LLOSC (Llei d´Ordenació Sanitària de Catalunya).
Anem ara a parlar de Catalunya.
Catalunya rep els traspassos sanitaris l´any 1982. Una de les primeres coses que es fa és elaborar un mapa sanitari per conèixer quins són els recursos existents i quins serien els desitjables. De fet, a nivell hospitalari, només estaven en funcionament les “residències de la Seguridad Social” (Vall d´Hebrón, Bellvitge i els hospitals de Tarragona, Lleida, Girona i Tortosa), l´Hospital Clínic, l´Hospital de Sant Pau, l´Hospital del Mar i algun més. El govern es troba fins i tot amb edificis construïts però sense entrar en funcionament, com l´hospital de Can Ruti de Badalona o el de Vic.
Es crea doncs el que en el seu moment es denominarà “model català”, que té sobre tot dues característiques:
- Una xarxa d´hospitals molt important en número, actualment són 60 a tota Catalunya, i que es denomina XHUP (Xarxa Hospitalària d´Utilització Pública). Molts d´aquests hospitals provenien d´antigues fundacions municipals o lligades als municipis, algunes fins i tot datades de l´edat mitjana. Això fa que, per exemple, els arenyencs tinguem a menys de 30 Km 5 hospitals (Calella, Mataró, Blanes, Granollers, Sant Celoni), el que fa que, segons el meu entendre, tinguem la xarxa hospitalària amb millor accessibilitat del món.
- Tots els hospitals de la XHUP, sigui quina sigui la seva titularitat, són d´utilització pública, és a dir, formen part de la xarxa del sistema nacional de salut, encara que uns quants estan lligats al Departament de Salut mitjançant un contracte de serveis, i altres (els hospitals que formen part de l´antiga xarxa de la Seguridad Social, avui denominat ICS), mitjançant un pressupost “ad hoc” del Departament de Salut.
Aquestes dues característiques s´han mantingut fins avui.
Naturalment hi ha hagut una remodelació i/o construcció d´edificis a fi d´adequar les seves estructures als temps que corren i, per exemple, tots coneixem el nou hospital de Mataró, o be la ampliació de l´antic hospital de Calella.
L´any 1986 s´inicia la remodelació de l´Atenció Primària amb la creació d´una xarxa de centres a tot Catalunya (Àrees Bàsiques de Salut) que es caracteritza perquè es troben a tot el territori (actualment a Catalunya són 348) i per tant són molt propers a la població i poden atendre els pacients integralment mitjançant la formació d´equips de treball en les ABS, que tots coneixem, com la que tenim a Arenys.
És important comentar el tema del finançament. Catalunya, arran del traspàs de competències i fins que no es descentralitza el traspàs de les competències en Sanitat a totes les autonomies (desembre 2001), rebia uns fons directament relacionats amb la despesa sanitària global de l´estat i la seva proporció a Catalunya. Els acords de finançament han fet que les despeses en salut de Catalunya formin part dels pressupostos globals del nostre país i que a nivell estatal es negocií quins són els pactes financers (d´aquí que sigui molt important la negociació del nou Estatut pel que fa a la viabilitat de l´estat de benestar a Catalunya). Així doncs actualment els pressupostos de salut són el resultat de l´aplicació dels pressupostos i no de les cotitzacions de la Seguretat Social, que només s´ocupa de les pensions i les contingències laborals.
Actualment és important el pes de Salut en els pressupostos de la Generalitat ja que aproximadament parlem del 34% del total de despeses del Govern.
El sistema sanitari català es caracteritza per tres trets importants:
- l´accés als sistema sanitari,
- l´atenció primària com a eix vertebrador del sistema
- la salut pública a fi de potenciar la promoció i prevenció de la salut.
Quins són els reptes de la sanitat avui?
Com haureu llegit a la premsa, el que s´està fent és incrementar el nombre de metges d´atenció primària ja que a la Catalunya d´avui som més de set milions de persones, no sis milions com es deia, i això implica créixer en el nombre de metges per a les àrees bàsiques, a fi de que els metges de família no es vegin desbordats. Només cal veure a Arenys com hem anat creixent en població aquests últims anys, doncs el mateix està passant a la resta de Catalunya.
La segona gran orientació política és la d´apropar les polítiques als ciutadans. Per això el mes passat es va publicar la creació dels Governs Territorials de Salut. Aquests governs territorials de salut tenen com objectiu el poder governar la salut dels territoris conjuntament amb els ajuntaments a fi de que es pugui conèixer, a nivell local, quins són els principals temes d´interès per a la comunitat. Estan previstos 34 o 35 governs territorials a tot Catalunya. En concret està previst que Arenys pertanyi al govern territorial de l´Alt Maresme i La Selva Marítima. Es va convocar una reunió preparatòria amb els alcaldes i regidors de sanitat dels diferents ajuntaments, al qual no va assistir ningú del nostre consistori. Està previst que properament comencin a crear-se els primers governs al país.
Per acabar la tertúlia es va comentar el problema de les llistes d´espera. L´anàlisi que es va fer va ser partint de la base que en serveis nacionals de salut com el nostre, (universals.. i tot el que s´ha dit anteriorment) i el fet que hi hagi una oferta limitada (pel nombre d´hospitals, de professionals, de centres d´atenció primària... que tenim) no suposa que la demanda sigui limitada sinó que és potencialment il·limitada (amb accés per a tothom). Aquest fet, conjuntament amb el fenomen del progressiu envelliment de la població, amb una esperança de vida més alta i l´increment de la població, - per citar-ne només alguns -, fa que les llistes d´espera siguin un fet inherent al nostre sistema de salut. El que no vol dir que no s´estiguin fent esforços per intentar reduir-les, com és ara incrementar les intervencions, donar prioritat a determinades malalties, etc. Val a dir que la política del Departament de Salut va enfocada a que no ha d´haver-hi llistes d´espera i s´hi està treballant molt per reduir-les, especialment quan es tracta de malalties greus com el càncer o malalties urgents, ja que aquestes han de tenir un diagnòstic i tractament ràpid.
I aquí vam acabar desprès de dissertar i reflexionar més de tres hores seguides.
